Kenau, la dona darrere del malnom

Avui, dia 8 de març, parlarem de la paraula neerlandesa Kenau. Una paraula plena de tòpics masclistes que encara perdura en el vocabulari de la llengua neerlandesa.

Als Països Baixos Kenau té molts matisos i per desgràcia la majoria no són pas massa bons. Aquesta paraula ja s’emprava al segle XVII amb dues connotacions. La positiva: dona independent i decidida. Però traduït en heteropatriarcat això defineix una dona que només per existir ja qüestiona el sistema i la fràgil masculinitat tòxica que el manté. Veiem, per exemple, la diferència de visió i ús de paraules entre una dona que mana i un home que lidera.

Així arribem a la connotació negativa que el mot Kenau té: sergenta, gallimarsot (marimacho), dona que vol tenir la darrera paraula (haaibaai o “badia de taurons”), bruixa, dona que busca brega… Aquí veiem el menyspreu d’unes qualitats que, per contra, quan són assignades a l’home representen objectius: lideratge, assertivitat, empenta, força.

Però d’on ve aquesta paraula? Kenau Simonsdochter Hasselaer era una comerciant de la ciutat de Haarlem que venia fusta.  Durant el setge de les tropes espanyoles de Felip II de Castella en aquesta ciutat, Kenau va donar fusta als seus compatriotes per poder construir quatre galeres en un moment en que les drassanes estaven aturades per la guerra. Com a ciutadana de Haarlem i des de la seva posició de comerciant va participar i ajudar a la resistència contra el setge dels espanyols.

Era l’any 1573 i Haarlem va aguantar l’atac dels espanyols durant 7 mesos fins la rendició dels holandesos. El setge va ser comandat pel fill del tercer duc d’Alba, Don Fadrique. Tot i ser una derrota, la resistència tenaç davant la ferocitat dels espanyols va convertir aquest moment històric en una victòria moral que va alimentar els relats d’heroïcitats durant la Guerra de Flandes.

La Guerra de Flandes va durar vuitanta anys i això és prou temps com per a acumular gestes de guerra, històries de terror i girs inesperats de guió. Una narrativa històrica comuna. A més, va marcar un abans i un després de la identitat dels Països Baixos que abans d’aquest conflicte eren un conjunt de províncies independents més aviat catòliques. La Reforma Protestant, la unió territorial i l’enemic comú van donar pas a una identitat conjunta i diferenciada.  I Kenau, com a heroïna de Haarlem, va quedar com una llegenda èpica de la que pràcticament no en coneixem documents escrits. I si va esdevenir una heroïna durant una guerra que va donar forma a la identitat holandesa, com es va guanyar aquestes connotacions tan negatives?

Després de diverses revolucions igualitàries iniciades durant l’Humanisme on s’impulsava l’educació de les dones al mateix nivell que els homes, a finals del segle XIX hi va haver un retrocés. I Kenau, com a figura femenina important en l’èpica popular, va començar a ser considerada com una faula. Entretinguda, però no prou interessant com per a ser rellevant ni tenir pes històric.

Kenau no va ser pagada pel seu servei en vida, i a sobre va ser acusada de bruixeria per haver insultat a l’acusació durant procés legal anys després del setge de Haarlem relacionat amb la fusta que va donar. El 1588, estant de viatge, va enviar una carta a les seves filles des de l’illa de Vlieland, al nord els Països Baixos. Havia de lliurar una comanda de fusta a Noruega i mai més se’n va saber res. Les filles van sospitar que havia estat atacada per pirates.

Kenau ha estat recuperada per autores i autors moderns, però el seu nom encara arrossega una càrrega negativa. Avui en dia d’altres heroïnes (o comerciants, artistes, col·leccionistes d’art, mecenes, escriptores, etc.) neerlandeses comencen a ser estudiades.

Mala fama, menyspreu o invisibilitat. Els càstigs que durant molts segles les dones han hagut (i han) de patir per voler existir en condicions d’igualtat.

Firma de Kenau, 1578

 

Article escrit per Roser Franch.

Un gimnàs dins del museu per un dia

Des de mitjans de desembre que es van imposar noves normes per contenir el coronavirus que el sector cultural està tancat. Teatres, museus, galeries, cinemes, etc. no poden obrir les seves portes mentre que, des de dissabte passat, activitats com massatgistes, perruquers, gimnasos i botigues no essencials ja poden fer horari normal.

En la mateixa situació es troba el sector de la restauració; des de mitjans de desembre que no poden tenir clients ocupant taules, només fent recollida d’àpats. Dissabte passat aquest sector, com a protesta, i amb el vist i plau dels ajuntaments, van poder obrir per un dia sense tenir problemes amb la policia.

Avui, tocava el torn de protestar al sector cultural. Desenes de museus i teatres arreu del país han obert les seves portes per ser, per un dia, un gimnàs, una perruqueria o una botiga. Però com ja comença a ser la norma en aquest país, el sector cultural és l’últim mico i així com us hem explicat que els ajuntaments van ser permissius amb la restauració, aquest no ha sigut el cas de les instal·lacions culturals. A ciutats com Amsterdam o Rotterdam, els ajuntaments han enviat a la policia per a què les esmentades instal·lacions tanquessin les seves portes; eren les 11 del matí. A altres museus fora de les grans ciutats, com el museu Kröller-Müller que es troba a Otterlo, tot i rebre avís de tancar, han continuat amb les seves activitats. Altres museus han hagut de continuar les seves activitats fora pel tancament precipitat per part de la policia.

La pregunta que es fa tothom és: Què està passant amb aquesta societat quan és més important obrir un botiga on tothom hi va com abelles a la mel, on els passadissos son estrets i has de tocar a la persona que vols passar, mentre que les instal·lacions culturals que poden treballar amb reserves, que tenen vigilants de sales i que, com és el cas de teatres i cinemes, et passes tota l’estona assegut s’han de quedar sense poder obrir les seves portes? Pensem’hi…