Si parlem de dones emprenedores, als Països Baixos podem destacar la Sijtje Boes com una de les primeres empresàries dedicades al turisme holandès i la venda de souvenirs.

Per què? Per començar, parlava alemany, francès i anglès, a part de neerlandès i markers, el dialecte de l’antiga illa de Marken. Estem parlant d’una dona nascuda a finals del S.XIX, que s’adonà que parlant aquestes llengües podia fer negoci aprofitant que Marken atreia a molts curiosos, científics i viatgers de tot arreu perquè era un lloc únic. Des del 1957 una carretera uneix l’illa a terra ferma, però com que abans només s’hi podia accedir per mar, l’Ijsselmeer, l’aïllament va permetre que s’hi preservessin costums, vestits, llengua, cultura i l’entorn natural.

Marken cridava la curiositat perquè era un indret pintoresc i bucòlic, fet que el va convertir en destí per a artistes ja cap al 1850. Les seves pintures retrataven els habitants d’aquest racó aïllat de la província de Nord d’Holanda, famílies de pescadors amb la seva vestimenta tradicional que vivien en casetes verdes, estretes i alçades en pilones per a evitar les inundacions. Sent una illa i petita, d’uns 700 m2 (Cabrera, a les Illes Balears, té 1500 m2), havia mantingut les tradicions de generació en generació sense gaire canvis ni influències externes, i per això molts antropòlegs, etnòlegs i humanistes venien a estudiar-la i visitar-la.

Com va aprofitar la Sijtje aquesta vinguda d’encuriosits i científics? Sabent que a Marken només hi podien arribar per mar, anava al moll a esperar-los! Expressament o no, un cop es va casar es van instal·lar en una caseta al mateix dic del port, o sigui que veia arribar les barquetes a l’illa des de la finestra del menjador. Baixava a rebre’ls, i, com que vivia a peu de port, els convidava a veure casa seva i allà els explicava totes les curiositats culturals, i els venia tots els records que podia, és clar! Alguns vilatans creien que la Sijtje entabanava els viatgers, i no estaven contents amb les seves tècniques de màrqueting, però, si tenim en compte que el seu nom en català es traduiria com a Victòria o fins i tot petit trineu, sabrem que se’n va sortir lliscant i triomfant!

Dins de casa seva exposava els vestits típics dels illencs: els colors i els estampats els feien únics perquè els distingien dels habitants de poblacions properes com Volendam o Edam. A més, tenien diferents peces i colors segons si era roba per a feinejar, de diumenge, Pasqua o si estaven de dol. Els ensenyava com els llits es distribuïen en una mateixa habitació, eren semblants a unes lliteres i més curts que no pas ens imaginaríem si tenint en compte que ara els neerlandesos són dels més alts del món! En la visita turística de la Sijtje no hi podien faltar els diferents tipus d’esclops utilitzats depenent de l’ocasió: pescar, treballar el camp, patinar, etc. Destacaven els esclops fets per a la núvia per al dia del casament: el futur nuvi els feia a mà i com més treballats estaven, demostrava que més s’estimava a la promesa.

Tot i que la Sijtje Boes va morir al 1983, en la actualitat el negoci continua i ens permet visitar una casa típica dels Països Baixos del segle XIX conservada intacta, i per una aportació mínima. I veure els esclops de la núvia Sijtje, que no va vendre mai, encara que fos una empresària innovadora!

Article escrit per Gisel·la Soler Bertolin

Passejant per l’exposició temporal que hi ha fins el 12 de gener al Museu van Gogh d’Amsterdam sobre el mestre de la pintura realista Jean-François Millet i la seva influència a artistes del segle XIX i XX, em van cridar l’atenció els quadres que hi ha de Salvador Dalí, sigui perquè la terra crida o perquè és un pintor que sempre m’ha despertat interès des de què estudiava la carrera.

A l’exposició se’ns explica que Dalí estava obsessionat pel quadre anomenat Àngelus (1857-1859), de Millet, des de que era ben petit ja que ja a la seva aula de l’escola catòlica on anava hi havia una reproducció de l’Àngelus de l’artista francès sempre present. Per aquest motiu, va ser un quadre que el va perseguir i inspirar en diverses etapes de la seva vida i en alguna obra surt explicitament esmentat, com és el cas del quadre “Gala i l’Àngelus de Millet precedint l’arribada imminent de les anamorfosis còniques” (1933) mentre que en d’altres obres de Dalí s’hi veu clarament la influència d’aquesta obra de Millet que poques vegades surt del Museu del Louvre, com és el cas de “Reminiscències arqueològiques de l’Àngelus de Millet” (1934) (imatge de la dreta).

Un cop allà davant hi va haver alguna cosa que em va fer decidir a furgar més en la història de Dalí i la seva obsessió amb Millet. Com molts sabem, darrere de les obres de l’artista català hi ha molta simbologia així que buscant buscant vaig trobar-me amb què en Salvador Dalí creia fermament que aquesta parella de pagesos de Millet no haviem parat de treballar per resar l’Àngelus sinó que estaven dient les seves pregàries davant la tomba del seu fill mort. L’artista de Figueres va conseguir parlar amb un contemporani de Jean-François Millet i aquest li va dir que li semblava que en un primer moment l’artista francès havia fet una làpida però que després l’havia cobert amb altres motius pictòrics. Això va fer que en Dalí encara furgués més i va aconseguir que el Musee du Louvre fés un estudi del quadre i l’escanegés. Amb aquesta recerca es va trobar que, efectivament, entre la parella de camperols hi havia quelcom geomètric que podria recordar a una làpida o a un taüt petit.

Després de descobrir això em va picar la curiositat sobre si hi havia alguna relació entre el possible taüt i la parella (persona adulta i nen) que surt en el quadre de Dalí (Reminiscències arqueològiques…)a la mateixa posició, aproximadament, on hi hauria d’haver el taüt ja que jo recordava que aquesta parella (o a vegades un nen sol) és un element comú en els quadres del pintor català. Aquesta parella, o el nen sol, com he dit, fan referència a un fet que va passar abans del naixement de Salvador Dalí però que el va perseguir durant tota la seva vida: la mort del seu germà de tres anys un any abans del naixement del pintor i els quals portaven els mateixos noms.

I aquí va ser on se’m va encendre una llumeta al cap i em va empènyer a fer una recerca més profunda entre el el pintor de Figueres i el pintor al qual el museu on hi ha l’exposició temporal, està dedicat: Vincent Willem van Gogh, més conegut per, simplement, Vincent van Gogh. Aquesta recerca em va portar a unes troballes que em van obrir tot un món nou de fets i dades que et vull explicar en aquest article:

No sé si ho saps però en van Gogh va néixer exactament un any abans que un germà seu. El pintor neerlandès va venir a aquest món el 30 de març del 1853 i el seu germà, el primogènit, va néixer mort el 30 de març del 1852. El primogènit portava de nom Vincent Willem van Gogh però com que va néixer sense vida, el següent nen a venir al món a la família van Gogh, el nostre conegut pintor, va obtenir el nom del seu germà gran. Més o menys com he comentat abans, en Salvador Dalí va rebre el nom del seu germà que havia mort un any abans del seu naixement, a l’edat de tres anys.

Fins aquí, tot correcte ja que aquest costum de posar noms repetits dins del nucli familiar era molt normal, només cal mirar que ja al segle XVII els tres primers fills que Rembrandt va tenir es deien Cornelia, Cornelius i Cornelia i cap dels tres va arribar a l’any de vida.

Però bé, estem parlant de genis, pintors que es coneixen per les seves rareses i/o excentricitats i potser hi va tenir alguna influència el fet que se sap que tots dos, en Vincent van Gogh i en Salvador Dalí, anaven a visitar les tombes dels seus germans morts els quals tenien làpides, per suposat, amb els noms gravats. Però clar, els nostres pintors estaven visitant tombes amb els seus propis noms escrits a la làpida. Del pintor neerlandès no sabem quins pensaments li passaven pel cap cada cop que anava a veure la tomba amb el seu propi nom escrit però si que sabem que el pintor català va admetre que aquest fet li feia molta impressió.

De Vincent van Gogh sabem que, fins i tot, al registre parroquial, quan ell va néixer, li van donar el mateix número de registre que al seu germà mort (el número 29) mentre que a casa de Salvador Dalí el seu germà mort era un constant en les converses.

Sobre el sentiment que tenien vers aquells germans que havien portat els seus noms abans que ells, els dos pintors reconeixien que se sentien com els subtituts o les còpies d’aquelles persones que ells no havien conegut. En el cas de van Gogh, les fantasies sobre la mort i la reencarnació, es creu que, van contribuir a la seva psicopatologia i també a la seva creativitat;

fet que lliga també amb Dalí, el qual sempre volia provar-se i demostrar que ell era el què existia i que el seu germà era el què estava mort, fins al punt que es convertí en una obsessió. Ell comparava la seva “relació” amb el seu germà mort amb el mite de dels bessons Castor (mortal i fill de Tindareus i Leda) i Polux (immortal i fill de Zeus i Leda).

Anant un punt més enllà, hi va haver un doctor en Psiquiatria de Filadèlfia que posant com a exemple a l’artista neerlandès va voler explicar la teoria del nen substitut: Així com en Vincent van Gogh va tenir la sensació, tal i com he esmentat abans, de ser el substitut del seu germà difunt, al moment que el seu nebot va néixer (31 de gener del 1890), el pintor, tot i estar molt content pel naixement i per què li havien posat el seu nom, també es va sentir substituït. Ara que el germà del pintor havia tingut un “nou” Vincent Willem van Gogh, ja no hi havia lloc en aquest món per ell provocant, possiblement, el suïcidi el 27 de juliol del 1890 (mort el 29 de juliol del 1890).

Per Pasqua, als Països Baixos, és tradició que els nens (i no tant nens) hagin de buscar ous de xocolata que han estat amagats per la llebre de Pasqua el jardí o per casa. Si si, ho heu llegit bé, no el conillet de Pasqua però la llebre.

Tot i que és una tradició que seguim amb els nens sempre m’havia preguntat el perquè dels ous de xocolata i el perquè què s’amaguin així que després de trobar-ho he vist que tenia els origens molt llunyans i que té a veure amb les diverses tradicions que conviuen en aquest país.

L’ou de Pasqua té els seus origens en l’ou de veritat, que en moltes cultures és un símbol de fertilitat, de nova vida i de regeneració, com la primavera. Per exemple en l’antiga tradició germànica pagana (abans dels Cristianisme) els ous eren l’ofrena per a la Deesa Ostera o Ostara, la qual era la divinitat de la fertilitat i la primavera; i actualment els alemanys anomenen a la Pasqua, Ostern. I de fet, en anglès antic, aquesta deeesa rebia el nom de Eostre, el qual té relació directe amb el nom en anglès de Pasqua: Easter.

En la tradició hebraïca, hi ha una festa que es celebra al voltant de Pasqua la qual porta el nom de Pesach i que també és coneix com la festa de la primavera. En aquesta festa, els hebreusrecorden el seu èxode d’Egipte i com Moisès els va guiar i així els va lliurar de l’esclavatge. Durant aquesta festa un ou dur molt cuit i passat per la paella es posa en un plat central juntament amb matses (pa hebreu sense llevat), aigua salada, julivert i una cuixa de xai rostida. Mentre que l’ou és una ofrena per aquesta festa de la primavera la cuixa de xai fa referència al sacrifici del xai/anyell per part dels hebreus la nit de l’èxode. Tots aquests aliments es posen al centre de la taula mentre es relata la història de l’èxode.

En la tradició cristiana els ous tenen relació amb la quaresma ja que durant aquests 40 dies no es podia menjar ni carn ni làctics ni ous així que un cop passats aquests dies els camperols es trobaven que una part dels ous s’havia fet malbé perquè no se’ls havien pogut menjar i els altres ous se’ls havien de menjar bastant ràpid. Això va fer que es comencessin a usar els ous més vells per decorar-los i així usar-los d’una altra manera.

Respecte al fet que els ous actualment s’amaguin té relació amb què en molts pobles de tradició anglo-germànica, inclòs als Països Baixos,quan s’acostava la primavera els pagesos feien un ritual on enterraven els ous de veritat als camps per tal que fòssin més fèrtils.

Així que ja veieu que els origens de l’ús de l’ou els trobem en una combinació de símbols de fertilitat pagans, històries de tradició germànica i bíbliques i practicitat.

I ara encara us preguntareu… però… i per què els ous de xocolata? i per què aquestes colors i gustos diferents?

Doncs l’origen es veu que es troba al segle XVIII quan els pastissers parisencs se’ls va ocòrrer fer ous de xocolata com alternativa luxosa als ous cuits tradicionals. Al principi usaven un ou de veritat com a motlle i feien competicions per veure qui els veia més bonics i més bons així que arribà un moment que els ous va començar a ser extremadament decorats per poder guanyar aquestes competicions.

Aquí als Països Baixos es fa una barreja de totes aquestes històries que s’han explicat: els ous de colors i gustos diferents s’amaguen de tal manera que un any després encara en trobes perquè no ets capaç de trobar tots els que la llebre ha amagat, mentre que també es pinten i decoren closques d’ous de veritat per fer bonic.

Avui, 25 de febrer del 2016, es commemora els 75 anys de la coneguda com a Vaga de febrer.

El que va començar amb una reunió d’unes dues-centes persones al barri treballador del Jordaan, va acabar sent un dels actes de la resistència neerlandesa més importants de la Segona Guerra Mundial.

A partir de l’esmentada reunió que es va dur a terme el 24 de febrer al vespre com a reacció al malestar que hi havia pel que estava passant a la comunitat jueva – dos dies abans 425 homes joves jueus van ser detinguts i deportats a camps de concentració i un dia abans s’havien fet més batudes per detindre més joves jueus – es va decidir que el dia següent es cridava a la ciutadania fer vaga com a protesta. Aquesta vaga afectaria cada racó de la ciutat des de petites botigues fins a transport públic. Els alemanys nazis anaven a presenciar una vaga general.

Després de dos dies, la vaga es va disoldre degut a la violència emprada per les forces alemanyes. Durant dos dies, per tal de reprimir la vaga, els alemanys havien detingut, assessinat i llençat granades indiscriminadament deixant morts i ferits al bellmig del carrer i una gran quantitat de persones detingudes i afusellades. El dia 27 de febrer hi havia més policia alemanya que mai als carrers i a cada tramvia que circulava s’hi podia trobar un oficial per tal d’assegurar que la vaga no continuava. A més a més, la ciutat d’Amsterdam va haver de pagar 15 milions de florins com a penalització.

Durant dos dies, la comunitat jueva va sentir com la cociutadania els defenia.

L’eslògan d’aquella vaga va ser: “Protesteert tegen de Afschuwelijke Jodenvervolging!!! Staakt! Staakt! Staakt!” el que en català seria: “Protesta contra la terrible persecució jueva!!! Vaga! vaga! vaga!”

Us heu preguntat mai si les pastanagues sempre han sigut carabasses? Ho sabieu que la Xirivia, en neerlandès s’anomena Pastinaak? Fins a quint punt va arribar la influència que tenia la ciutat de Hoorn que, fins i tot, hi ha un tipus de pastanaga que s’anomena Horn? Sabeu que hi ha altres parts del món on les pastanagues poden ser de color blanc, o groc, o vermell o, fins i tot, lila?

Totes aquestes preguntes van relacionades amb una de les històries més curioses que he sentit per aquestes contrades.

Hom diu que, de fet, les pastanagues amb el color taronja tal i com les coneixem ara van ser desenvolupades al s.XVII pels neerlandesos com a tribut a Willem d’Orange que va ser el que va guiar les províncies neerlandeses cap a la independència d’Espanya. Tot i haver estat centenars d’anys menjant pastanagues d’altres colors, horn carroten una generació, les pastanagues de color carabassa van desbancar a totes les altres, convertint-se en les més utlitizades a quasi arreu del món.
La pastanaga que coneixem nosaltres és un derivat de la coneguda com a pastanaga Horn degut a que va ser a la ciutat neerlandesa de Hoorn on es creu que es va fer el creuament amb les espècies de l’est que eren liles amb les de l’oest que eren blanques i vermelles. Al 1721 es troba la primera referència escrita sobre aquesta pastanaga de color taronja.

Durant l’època Clàssica i Medieval es veu que alguns escriptors confonien les pastanagues amb les xirivies que casualment, en neerlandès, s’anomenen Pastinaak mentre que les nostres pastanagues reben el nom de wortel. Es diu que es confonien perquè les dues hortalisses, abans què la pastanaga fos taronja, eren blanquinoses, primes i amb gust de que recordava al a fusta.

Tot i que es creu que és una llengenda apòcrifa (de dubtosa autenticitat), molts dels arguments a favor es basen en què és a partir d’aquesta època quan apareixen les pastanagues de color taronja als quadres. Hi ha qui diu que aquests argument principal només prova que en aquesta època als Països Baixos s’usaven les pastanagues de color carabassa però que no demostra que sorgissin en aquest país ja que, a més a més, moltes vegades els pintors adaptaven els colors de les coses reals que pintaven al color que lligava més amb el que volien pintar.

Al mateix temps, els mateixos que diuen que el fet que en quadres del segle XVII apareixin pastanagues de color taronja no vol dir res, basen els seus arguments en què ja hi ha dibuixos de l’any 512 d.c. on es veuen varietats de pastanaga de color taronja.

Així doncs… no estan intentant establir uns arguments en contra de la invenció de la pastanaga taronja amb els mateixos arguments, és a dir, basant-se en pintures? Qui diu que aquests dibuixos no van ser també fets modificant els colors d’aquesta hortalissa?

Encara que no queda clar si és o no una llegenda, el que si que és veritat, és que els neerlandesos van utilitzar varies vegades la pastanaga i el seu color taronja amb finalitats polítiques tant quan estaven a favor de la casa d’Orange com quan hi estaven en contra; ja fos, com hem comentat al principi, arrel de l’episodi que portà a la seva independència o, temps més tard, quan el govern holandès no li agradava el què la casa d’Orange estava fent i prohibí la venda de taronges i pastanagues als mercats perquè el seu color era massa aristocràtic.

Als Països Baixos trobem zones que ens queden fora del que popularment es coneix com Holanda, però que es troben molt a prop de les principals ciutats.
Veluwe

Un d’aquestes zones és el bosc Veluwe; un espai que es troba a la provincia de Gelderland i ocupa més de 1100 km2; dins seu conté dos parcs nacionals: De Hoge Veluwe i Veluwezoom.

Al Veluwe es poden fer un munt d’activitats ja sigui senderisme, anar en bicicleta, visitar museus o visitar un zoo de primats, entre d’altres. Al mateix temps una part del bosc toca al Veluwemeer, un llac que fa més de 50 anys era part del que es coneixia com el Zuiderzee (o mar del sud). A l’altra banda del Veluwemeer es troba la provincia de Flevoland, una província formada per dos polders que es van drenar cap els anys 50 del s. XX.

Al Veluwe, a tocar de la ciutat d’Apeldoorn, hi trobem el zoo de primats comentat anteriorment, on els primats poden desenvolupar-se en un entorn natural i, fins i tot, els monos més petits es poden trobar passejant entre els visitants del zoo.

A les afores de la ciutat d’Arnhem però encara dins del Veluwe hi trobem el Nederlands Openluchtmuseum, el museu nacional a l’aire lliure, un lloc on es pot aprendre sobre els diferents periodes històrics dels Països Baixos.

Al parc nacional De Hoge Veluwe trobem el Kröller-Müller museum, un museu centrat principalment en obres d’art del segle XIX i XX. Aquest museu conté la segona col·lecció més important d’bre de Vincent Van Gogh al país, després del Museu Van Gogh. També és conegut per el seu increïble jardí ple d’escultures modernes i contemporànies.

Tan per arribar al museu com per moure’s pel parc nacional de De Hoge Veluwe hi ha les que es coneixen com De witte fietsen o les bicicletes blanques. Aquestes bicicletes es poden trobar a totes les entrades del parc i son d’ús gratuït; una manera magnífica de moure’s per aquest parc.

Així mateix, si es vol veure una cosa realment curiosa i carregada d’història s’ha de visitar el que es coneix com a Verscholen dorp, una petita zona que va ser ocupada secretament per jueus que s’amagaven de la persecussió alemanya i encara es poden veure, encara que a vegades costa, les construccions que van fer per poder tenir un lloc on viure mentre estaven amagats.

I si per tal de poder fer tot aquestes activitats us voleu quedar per la zona a passar unes nits, us recomanem un parc de petits allotjaments regentat per un menorquí, en Siscu i la seva dona Jannette que es troba a les afores de la ciutat de Hardewijk i que van decidir posar de nom, el mateix amb el que es coneix la zona dels amagatalls dels jueus. Het Verscholen Dorp.

Per a més informació:

Parc de primats Apenheul: www.apenheul.com
Museu nacional a l’aire lliure d’Arnhem: www.openairmuseum.nl
Museu Kröller-Müller: www.kmm.nl
Vila amagada dels jueus: www.verscholendorp.eu
Allotjament: www.verscholen-dorp.com

Ahir, 15 d’octubre, l’estació que rep 250.000 passatgers diaris, va fer anys. Per ser més precisos: 123 anys.

A l segona meitat del segle XIX fer una construcció d’aquestes característiques significava una tasca difícil a l’hora de trobar-li un emplaçament i per la construcció en si mateixa, però un gran projecte per a la ciutat d’Amsterdam.

Un cop es va trobar el lloc idòni per a la nova estació de trens, la societat es va dividir: uns creien que seria un obstacle per a les activitats marítimes a la majoria de les quals la ciutat debia la seva riquesa, mentre que d’altres van veure que aquesta construcció seria un punt molt positiu per a l’economia de la ciutat.

Finalment es va decidir contruir-la i per a poder-ho dur a terme es va necessitar la construcció d’una illa artificial a l’IJ que es va començar a fer al 1869. Es va tardar 20 anys a fer aquesta esmentada illa i l’estació que hi ha al damunt. De fet, la construcció d’aquest projecte va patir diversos endarreriments degut a, entre d’altres coses, a la col·locació dels 9000 pilons que hi ha sota de l’estació.

Al 1875 es va encarregar el disseny de l’edifici ferroviari als arquitectes P.J.H Cuypers (el mateix arquitecte que va fer el Rijksmuseum) i Al van Gendt.

El 15 d’octubre del 1889, finalment, es va inaugurar el que esdevindria un dels llocs més concorreguts d’Amsterdam.

Aquest cap de setmana ha estat una sorpresa agradable pel que fa al bon temps que ens ha fet. Quan a Holanda parlem de bon temps principalment parlem de què no ha plogut i que, potser, ha sortit el sol. Però aquest cap de setmana ho hem tingut tot: vam començar amb pluja però des d’ahir al migdia que hem tingut solet i, de tant en tant, núvols. La temperatura ha sigut fresca però agradable (això aquí vol dir, màxim, 20ºC.

Aquest temps ens ha permès gaudir del sol a les meravelloses platges que s’estenen de nord a sud dels Països Baixos i que s’obren al Mar del Nord. Les platges, sobretot les de més al nord, són grans extensions de sorra fina coronades per les dunes que s’utilitzaven com a sistema natural per filtrar l’aigua i fer-la potable. El paisatge del que podem gaudir, és un paisatge àrid que ens recordaria a platges verges. Alkmaar Amsterdam dunesNo és normal trobar grans edificis ni grans nuclis de població vora el mar fet que fa que anar a passejar a la platja esdevingui una bona pràctica sigui hivern o estiu, sigui amb jaqueta o banyador i que, moltes vegades, sobretot a l’hivern, et trobis que estàs quasi sol. Al mateix temps, quan hi passeges, pots estar acompanyat de persones a cavall, persones jugant amb el gos o fent volar l’estel i nens que juguen a fer castells de sorra.Castricum Amsterdam platja dunes
Els alemanys són uns dels turistes que en saben gaudir millor (per suposat, després dels propis holandesos). Quan és temporada alta, les platges dels nord d’holanda esdevenen una segona casa pels habitants del país veí. un senyal inequívoc per saber si un alemany ha estat en aquella platja és trobar-se un forat enorme a la sorra; aquests forats els fan per protegir-se del vent.
Al mateix temps hi ha el que nosaltres en diríem “xiringuitos”. Amsterdam restaurant platja dunesAquests espais són autèntics restaurants amb un menjar que pot anar des d’unes simples patates fregides a un sopar com déu mana. Alguns d’aquests restaurants hi són durant tot l’any mentre que d’altres es munten un cop arriba la primavera; tot i que un cop ets a dins no diries mai que és un establiment temporal.Quina millor manera de passar un vespre que anar a sopar a la platgeta i gaudir d’una posta de sol meravellosa?

Les platges d’Holanda són desconegudes per la majoria dels turistes però, sens dubte, un bon destí si el que es prefereix és veure aquest país des d’una altra perspectiva.