Als Països Baixos hi ha una monarquia constitucional.
A les 10 del matí del dia 30 d’abril del 2013, al Palau Reial del a plaça Dam d’Amsterdam, la Reina Beatriu va signar la seva abdicació després de 33 anys com a monarca dels Països Baixos. Des de llavors el cap d’Estat és el seu fill, el Rei Willem-Alexander van Oranje Nassau (Utrecht, 27 d’abril del 1968) i la Reina consort Màxima (Buenos Aires, 17 de maig del 1971).

A les 2 de la tarda es va dur a terme la coronació a l’església Nova o Nieuwe Kerk situada a la mateiza plaça Dam. Tant al sopar en honor a l’encara Reina Beatrix fet el vespre anterior al renovat Rijksmuseum (que va ser tancat tot el dia a raó del sopar) com a la coronació del dia després, hi van assistir representats de diferents cases monàrquiques europees així com personatges del món polític europeu. Entre els assistents hi havia:
El princep Albert de Monaco, el princep Charles d’Anglaterra i la seva dona Camila, el princep Philip i la princesa Mathilde de Bèlgica, l’hereu del Gran Ducat Guillaume de Luxemburg, el princep Felipe i la princesa Letizia d’Espanya, la princesa Victoria de Suècia i el seu marit, la princesa Lalla Salma del Marroc i el princep Naruhito i la princesa Masako del Japó (la qual només va assitir a la coronació). També hi havia representants de les cases reials de Noruega, Dinamarca, Liechtenstein, Thailandia, Brunei, Bahrein, Oman, Jordània i dels Emirats Àrabs.
Representant l’Unió Europea hi havia el president Herman Van Rompuy, el president de la Comissió europea José Manuel Barroso i el representant del parlament europeu Martin Schultz. Canadà va enviar al governador general Johnston.

Als Països Baixos ja porta sent una tradició que la figura representant de la monarquia neerlandesa abdiqui a favor de la següent generació i, aquest cop, no ha sigut diferent. La Reina Beatrix ja va anunciar la seva decisió el 28 de gener del 2013 en un discurs televisat.

La corona ha recaigut en un home després de 4 generacions de dones:

Reina Emma (Arolsen, 2 d’agost del 1858 – La Haia, 20 de març del 1934; Reina del 1890 al 1898).
Reina Wilhelmina (La Haia, 31 d’agost del 1880 – Apeldorn, 28 de novembre del 1962; Reina del 1890 al 1948).
Reina Juliana (La Haia, 30 d’abril del 1909 – Baarn, 20 de març del 2004; Reina del 1948 al 1980).
Reina Beatrix (Baarn, 31 de gener del 1938; Reina del 1980 al 2013).
El 30 d’abril del 2013 Amsterdam va acollir la ja tradicional, i al mateix temps la última, celebració del dia de la Reina. En aquest dia, aquesta ciutat va tenir uns 800.000 visitants.

A partir de l’any 2014 es celebrarà el dia del Rei i es farà el dia 27 d’abril. La Reina Beatrix no va canviar el dia de la Reina, que ja es celebrava amb la seva mare, per honorar-la i perquè el 31 de gener, dia del seu aniversari, no és una època gaire adequada per celebracions al carrer. Aquest canvi que es produirà l’any 2014 ha fet que molts holandesos no estiguin d’acord a que es canvi el dia de celebració ja que ha esdeveingut més una festa nacional que no la celebració de l’aniversari del monarca de torn. S’ha de comptar que es portava més de 60 anys celebrant el 30 d’abril.

El cap d’Estat té una influència limitada al govern, tot i que juga un paper important en funcions d’estat com pot ser la formació del govern després de les eleccions (encara que en les últimes eleccions ja no va dur a terme aquest paper) i l’aprovació de lleis.

La branca dinàstica de la família reial neerlandesa és “Van Oranje Nassau”. La paraula “oranje” és la que, en neerlandès, es refereix al color “taronja”. Aquesta és la raó per la qual els neerlandesos han adoptat aquest color com a color nacional i és el que utilitzen cada cop que es celebra quelcom relacionat amb el país.

Quan ens referim a un d’aquests idiomes, de fet, estem parlant del mateix. El nom popular amb que es coneix l’idioma dels flamencs i els neerlandesos és holandès, però el nom oficial és neerlandès. El neerlandès, el qual és la llengua mare d’aproximadament 24 milions de persones, no només es parla als Països Baixos, sinó també a la part flamenca de Bèlgica, al Surinam, a Aruba, a les Antilles Neerlandeses i al Flandes francès.

Als països de Sud-àfrica i Namíbia es parla un idioma molt semblant al neerlandès anomenat afrikaans. Això és degut a que l’afrikaans té les seves arrels en el neerlandès antic; el què es parlava quan els neerlandesos controlaven el comerç marítim i tenien colònies repartides a diversos punts del món. Avui en dia, després de segles d’evolució, ha esdevingut un idioma propi parlat per uns 6 milions de persones.

Un altre terme que porta a confusió és Dutch que és el nom en anglès per dir neerlandès. Aquest terme, a vegades, es confon amb el terme Deutsch el qual vol dir alemany en llengua alemanya.

El neerlandès pertany a la família de les llengües germàniques com també hi pertany l’anglès, l’alemany, el suec, el danès i molts altres idiomes que van sorgir al nord-oest d’Europa. Tot i així, el neerlandès també té moltes influències del francès; per això, moltes paraules neerlandeses tenen arrel llatina.

A part del neerlandès, als Països Baixos hi ha un altre idioma oficialment reconegut i parlat per aproximadament unes 400.000 persones, el frisó. Aquest idioma, el qual es parla a la província de Frísia (en neerlandès “Friesland” i frisó: Fryslân), és utilitzat tant a casa com al carrer, així com en el sistema educatiu i per les institucions oficials.

Al Regne dels Països Baixos hi ha, oficialment reconeguts, 25 dialectes. Alguns d’aquests dialectes són divulgats a través de diccionaris, programes de televisió i grups de música, entre d’altres.

Aquest país tant petit és conegut amb diferents noms però, de fet, el nom oficial és Nederland, el què en català seria Els Països Baixos.

Tot i així, segur que el nom que més se sent és Holanda, que en llengua neerlandesa seria Holland.

Tanmateix hem de tenir clar que quan fem servir aquests dos mots, Països Baixos i Holanda, no estem parlant de la mateixa extensió de territori. Quan ens referim a Països Baixos parlem de tot el país, mentre que quan fem servir el nom de Holanda només estem parlant de dues de les províncies -les més visitades – que formen els Països Baixos: Noord-Holland i Zuid-Holland.

Els Regne dels Països Baixos està format per 12 províncies en territori europeu, més les illes caribenyes de Saba, Sint Eustatius i Bonaire. Abans del 2010 les illes caribenyes d’Aruba, Curaçao i Bonaire també formaven part d’aquest Regne.

Un terme ben diferent és el que es coneix com Flandes. El territori de Flandes fa referència a la part nord i nord-oest de Bèlgica, la qual baixa per la costa fins arribar a una petita part del nord-oest de França.

Si parlem de dones emprenedores, als Països Baixos podem destacar la Sijtje Boes com una de les primeres empresàries dedicades al turisme holandès i la venda de souvenirs.

Per què? Per començar, parlava alemany, francès i anglès, a part de neerlandès i markers, el dialecte de l’antiga illa de Marken. Estem parlant d’una dona nascuda a finals del S.XIX, que s’adonà que parlant aquestes llengües podia fer negoci aprofitant que Marken atreia a molts curiosos, científics i viatgers de tot arreu perquè era un lloc únic. Des del 1957 una carretera uneix l’illa a terra ferma, però com que abans només s’hi podia accedir per mar, l’Ijsselmeer, l’aïllament va permetre que s’hi preservessin costums, vestits, llengua, cultura i l’entorn natural.

Marken cridava la curiositat perquè era un indret pintoresc i bucòlic, fet que el va convertir en destí per a artistes ja cap al 1850. Les seves pintures retrataven els habitants d’aquest racó aïllat de la província de Nord d’Holanda, famílies de pescadors amb la seva vestimenta tradicional que vivien en casetes verdes, estretes i alçades en pilones per a evitar les inundacions. Sent una illa i petita, d’uns 700 m2 (Cabrera, a les Illes Balears, té 1500 m2), havia mantingut les tradicions de generació en generació sense gaire canvis ni influències externes, i per això molts antropòlegs, etnòlegs i humanistes venien a estudiar-la i visitar-la.

Com va aprofitar la Sijtje aquesta vinguda d’encuriosits i científics? Sabent que a Marken només hi podien arribar per mar, anava al moll a esperar-los! Expressament o no, un cop es va casar es van instal·lar en una caseta al mateix dic del port, o sigui que veia arribar les barquetes a l’illa des de la finestra del menjador. Baixava a rebre’ls, i, com que vivia a peu de port, els convidava a veure casa seva i allà els explicava totes les curiositats culturals, i els venia tots els records que podia, és clar! Alguns vilatans creien que la Sijtje entabanava els viatgers, i no estaven contents amb les seves tècniques de màrqueting, però, si tenim en compte que el seu nom en català es traduiria com a Victòria o fins i tot petit trineu, sabrem que se’n va sortir lliscant i triomfant!

Dins de casa seva exposava els vestits típics dels illencs: els colors i els estampats els feien únics perquè els distingien dels habitants de poblacions properes com Volendam o Edam. A més, tenien diferents peces i colors segons si era roba per a feinejar, de diumenge, Pasqua o si estaven de dol. Els ensenyava com els llits es distribuïen en una mateixa habitació, eren semblants a unes lliteres i més curts que no pas ens imaginaríem si tenint en compte que ara els neerlandesos són dels més alts del món! En la visita turística de la Sijtje no hi podien faltar els diferents tipus d’esclops utilitzats depenent de l’ocasió: pescar, treballar el camp, patinar, etc. Destacaven els esclops fets per a la núvia per al dia del casament: el futur nuvi els feia a mà i com més treballats estaven, demostrava que més s’estimava a la promesa.

Tot i que la Sijtje Boes va morir al 1983, en la actualitat el negoci continua i ens permet visitar una casa típica dels Països Baixos del segle XIX conservada intacta, i per una aportació mínima. I veure els esclops de la núvia Sijtje, que no va vendre mai, encara que fos una empresària innovadora!

Article escrit per Gisel·la Soler Bertolin

Passejant per l’exposició temporal que hi ha fins el 12 de gener al Museu van Gogh d’Amsterdam sobre el mestre de la pintura realista Jean-François Millet i la seva influència a artistes del segle XIX i XX, em van cridar l’atenció els quadres que hi ha de Salvador Dalí, sigui perquè la terra crida o perquè és un pintor que sempre m’ha despertat interès des de què estudiava la carrera.

A l’exposició se’ns explica que Dalí estava obsessionat pel quadre anomenat Àngelus (1857-1859), de Millet, des de que era ben petit ja que ja a la seva aula de l’escola catòlica on anava hi havia una reproducció de l’Àngelus de l’artista francès sempre present. Per aquest motiu, va ser un quadre que el va perseguir i inspirar en diverses etapes de la seva vida i en alguna obra surt explicitament esmentat, com és el cas del quadre “Gala i l’Àngelus de Millet precedint l’arribada imminent de les anamorfosis còniques” (1933) mentre que en d’altres obres de Dalí s’hi veu clarament la influència d’aquesta obra de Millet que poques vegades surt del Museu del Louvre, com és el cas de “Reminiscències arqueològiques de l’Àngelus de Millet” (1934) (imatge de la dreta).

Un cop allà davant hi va haver alguna cosa que em va fer decidir a furgar més en la història de Dalí i la seva obsessió amb Millet. Com molts sabem, darrere de les obres de l’artista català hi ha molta simbologia així que buscant buscant vaig trobar-me amb què en Salvador Dalí creia fermament que aquesta parella de pagesos de Millet no haviem parat de treballar per resar l’Àngelus sinó que estaven dient les seves pregàries davant la tomba del seu fill mort. L’artista de Figueres va conseguir parlar amb un contemporani de Jean-François Millet i aquest li va dir que li semblava que en un primer moment l’artista francès havia fet una làpida però que després l’havia cobert amb altres motius pictòrics. Això va fer que en Dalí encara furgués més i va aconseguir que el Musee du Louvre fés un estudi del quadre i l’escanegés. Amb aquesta recerca es va trobar que, efectivament, entre la parella de camperols hi havia quelcom geomètric que podria recordar a una làpida o a un taüt petit.

Després de descobrir això em va picar la curiositat sobre si hi havia alguna relació entre el possible taüt i la parella (persona adulta i nen) que surt en el quadre de Dalí (Reminiscències arqueològiques…)a la mateixa posició, aproximadament, on hi hauria d’haver el taüt ja que jo recordava que aquesta parella (o a vegades un nen sol) és un element comú en els quadres del pintor català. Aquesta parella, o el nen sol, com he dit, fan referència a un fet que va passar abans del naixement de Salvador Dalí però que el va perseguir durant tota la seva vida: la mort del seu germà de tres anys un any abans del naixement del pintor i els quals portaven els mateixos noms.

I aquí va ser on se’m va encendre una llumeta al cap i em va empènyer a fer una recerca més profunda entre el el pintor de Figueres i el pintor al qual el museu on hi ha l’exposició temporal, està dedicat: Vincent Willem van Gogh, més conegut per, simplement, Vincent van Gogh. Aquesta recerca em va portar a unes troballes que em van obrir tot un món nou de fets i dades que et vull explicar en aquest article:

No sé si ho saps però en van Gogh va néixer exactament un any abans que un germà seu. El pintor neerlandès va venir a aquest món el 30 de març del 1853 i el seu germà, el primogènit, va néixer mort el 30 de març del 1852. El primogènit portava de nom Vincent Willem van Gogh però com que va néixer sense vida, el següent nen a venir al món a la família van Gogh, el nostre conegut pintor, va obtenir el nom del seu germà gran. Més o menys com he comentat abans, en Salvador Dalí va rebre el nom del seu germà que havia mort un any abans del seu naixement, a l’edat de tres anys.

Fins aquí, tot correcte ja que aquest costum de posar noms repetits dins del nucli familiar era molt normal, només cal mirar que ja al segle XVII els tres primers fills que Rembrandt va tenir es deien Cornelia, Cornelius i Cornelia i cap dels tres va arribar a l’any de vida.

Però bé, estem parlant de genis, pintors que es coneixen per les seves rareses i/o excentricitats i potser hi va tenir alguna influència el fet que se sap que tots dos, en Vincent van Gogh i en Salvador Dalí, anaven a visitar les tombes dels seus germans morts els quals tenien làpides, per suposat, amb els noms gravats. Però clar, els nostres pintors estaven visitant tombes amb els seus propis noms escrits a la làpida. Del pintor neerlandès no sabem quins pensaments li passaven pel cap cada cop que anava a veure la tomba amb el seu propi nom escrit però si que sabem que el pintor català va admetre que aquest fet li feia molta impressió.

De Vincent van Gogh sabem que, fins i tot, al registre parroquial, quan ell va néixer, li van donar el mateix número de registre que al seu germà mort (el número 29) mentre que a casa de Salvador Dalí el seu germà mort era un constant en les converses.

Sobre el sentiment que tenien vers aquells germans que havien portat els seus noms abans que ells, els dos pintors reconeixien que se sentien com els subtituts o les còpies d’aquelles persones que ells no havien conegut. En el cas de van Gogh, les fantasies sobre la mort i la reencarnació, es creu que, van contribuir a la seva psicopatologia i també a la seva creativitat;

fet que lliga també amb Dalí, el qual sempre volia provar-se i demostrar que ell era el què existia i que el seu germà era el què estava mort, fins al punt que es convertí en una obsessió. Ell comparava la seva “relació” amb el seu germà mort amb el mite de dels bessons Castor (mortal i fill de Tindareus i Leda) i Polux (immortal i fill de Zeus i Leda).

Anant un punt més enllà, hi va haver un doctor en Psiquiatria de Filadèlfia que posant com a exemple a l’artista neerlandès va voler explicar la teoria del nen substitut: Així com en Vincent van Gogh va tenir la sensació, tal i com he esmentat abans, de ser el substitut del seu germà difunt, al moment que el seu nebot va néixer (31 de gener del 1890), el pintor, tot i estar molt content pel naixement i per què li havien posat el seu nom, també es va sentir substituït. Ara que el germà del pintor havia tingut un “nou” Vincent Willem van Gogh, ja no hi havia lloc en aquest món per ell provocant, possiblement, el suïcidi el 27 de juliol del 1890 (mort el 29 de juliol del 1890).

Per Pasqua, als Països Baixos, és tradició que els nens (i no tant nens) hagin de buscar ous de xocolata que han estat amagats per la llebre de Pasqua el jardí o per casa. Si si, ho heu llegit bé, no el conillet de Pasqua però la llebre.

Tot i que és una tradició que seguim amb els nens sempre m’havia preguntat el perquè dels ous de xocolata i el perquè què s’amaguin així que després de trobar-ho he vist que tenia els origens molt llunyans i que té a veure amb les diverses tradicions que conviuen en aquest país.

L’ou de Pasqua té els seus origens en l’ou de veritat, que en moltes cultures és un símbol de fertilitat, de nova vida i de regeneració, com la primavera. Per exemple en l’antiga tradició germànica pagana (abans dels Cristianisme) els ous eren l’ofrena per a la Deesa Ostera o Ostara, la qual era la divinitat de la fertilitat i la primavera; i actualment els alemanys anomenen a la Pasqua, Ostern. I de fet, en anglès antic, aquesta deeesa rebia el nom de Eostre, el qual té relació directe amb el nom en anglès de Pasqua: Easter.

En la tradició hebraïca, hi ha una festa que es celebra al voltant de Pasqua la qual porta el nom de Pesach i que també és coneix com la festa de la primavera. En aquesta festa, els hebreusrecorden el seu èxode d’Egipte i com Moisès els va guiar i així els va lliurar de l’esclavatge. Durant aquesta festa un ou dur molt cuit i passat per la paella es posa en un plat central juntament amb matses (pa hebreu sense llevat), aigua salada, julivert i una cuixa de xai rostida. Mentre que l’ou és una ofrena per aquesta festa de la primavera la cuixa de xai fa referència al sacrifici del xai/anyell per part dels hebreus la nit de l’èxode. Tots aquests aliments es posen al centre de la taula mentre es relata la història de l’èxode.

En la tradició cristiana els ous tenen relació amb la quaresma ja que durant aquests 40 dies no es podia menjar ni carn ni làctics ni ous així que un cop passats aquests dies els camperols es trobaven que una part dels ous s’havia fet malbé perquè no se’ls havien pogut menjar i els altres ous se’ls havien de menjar bastant ràpid. Això va fer que es comencessin a usar els ous més vells per decorar-los i així usar-los d’una altra manera.

Respecte al fet que els ous actualment s’amaguin té relació amb què en molts pobles de tradició anglo-germànica, inclòs als Països Baixos,quan s’acostava la primavera els pagesos feien un ritual on enterraven els ous de veritat als camps per tal que fòssin més fèrtils.

Així que ja veieu que els origens de l’ús de l’ou els trobem en una combinació de símbols de fertilitat pagans, històries de tradició germànica i bíbliques i practicitat.

I ara encara us preguntareu… però… i per què els ous de xocolata? i per què aquestes colors i gustos diferents?

Doncs l’origen es veu que es troba al segle XVIII quan els pastissers parisencs se’ls va ocòrrer fer ous de xocolata com alternativa luxosa als ous cuits tradicionals. Al principi usaven un ou de veritat com a motlle i feien competicions per veure qui els veia més bonics i més bons així que arribà un moment que els ous va començar a ser extremadament decorats per poder guanyar aquestes competicions.

Aquí als Països Baixos es fa una barreja de totes aquestes històries que s’han explicat: els ous de colors i gustos diferents s’amaguen de tal manera que un any després encara en trobes perquè no ets capaç de trobar tots els que la llebre ha amagat, mentre que també es pinten i decoren closques d’ous de veritat per fer bonic.

Avui, 25 de febrer del 2016, es commemora els 75 anys de la coneguda com a Vaga de febrer.

El que va començar amb una reunió d’unes dues-centes persones al barri treballador del Jordaan, va acabar sent un dels actes de la resistència neerlandesa més importants de la Segona Guerra Mundial.

A partir de l’esmentada reunió que es va dur a terme el 24 de febrer al vespre com a reacció al malestar que hi havia pel que estava passant a la comunitat jueva – dos dies abans 425 homes joves jueus van ser detinguts i deportats a camps de concentració i un dia abans s’havien fet més batudes per detindre més joves jueus – es va decidir que el dia següent es cridava a la ciutadania fer vaga com a protesta. Aquesta vaga afectaria cada racó de la ciutat des de petites botigues fins a transport públic. Els alemanys nazis anaven a presenciar una vaga general.

Després de dos dies, la vaga es va disoldre degut a la violència emprada per les forces alemanyes. Durant dos dies, per tal de reprimir la vaga, els alemanys havien detingut, assessinat i llençat granades indiscriminadament deixant morts i ferits al bellmig del carrer i una gran quantitat de persones detingudes i afusellades. El dia 27 de febrer hi havia més policia alemanya que mai als carrers i a cada tramvia que circulava s’hi podia trobar un oficial per tal d’assegurar que la vaga no continuava. A més a més, la ciutat d’Amsterdam va haver de pagar 15 milions de florins com a penalització.

Durant dos dies, la comunitat jueva va sentir com la cociutadania els defenia.

L’eslògan d’aquella vaga va ser: “Protesteert tegen de Afschuwelijke Jodenvervolging!!! Staakt! Staakt! Staakt!” el que en català seria: “Protesta contra la terrible persecució jueva!!! Vaga! vaga! vaga!”