L’exposició que el Rijksmuseum inaugura el 10 de febrer d’enguany és l’exposició més extensa que s’hagi organitzat mai d’aquest pintor.

No només és una oportunitat fantàstica per admirar obres d’art com La lletera o La noia de la perla en un mateix edifici, sinó que se’ns presenta l’ocasió de descobrir més coses del mateix artista i dels seus contemporanis, així com dels seus mètodes, motivacions i influencies.

Al 1632 la ciutat de Delft va veure néixer a Johannes Vermeer (†1675), un artista que combinaria el realisme dels seus predecessors neerlandesos amb l’art que en aquell moment es feia a Itàlia i Flandes creant espectaculars interpretacions del món quotidià. En una època de conflictes religiosos i polítics, Vermeer va saber cridar l’atenció de l’espectador a través de les seves obres i que aquestes transcendissin el seu temps i meravellessin generacions posteriors amb la seva bellesa eterna.

Vermeer, dominant la tècnica pictòrica de l’ús de la llum i el color i l’il·lusionisme, ens mostra i ressalta la individualitat i el poder emocional dels seus personatges.

Tot i no ser molt conegut en vida, i malgrat que només es conserven uns 37 quadres seus, actualment la seva obra és reconeguda mundialment i és considerat com un dels millors pintors del segle XVII neerlandès.

Els principals personatges representats per aquest pintor son sovint dones que es troben en una escenificació d’interior i que transmeten una varietat d’emocions que poden anar des de la satisfacció i l’alegria fins a la tristesa i l’avorriment. La majoria dels seus quadres evoquen l’emoció d’un moment concret, fent que l’espectador hagi de buscar el context a un nivell més profund. El seu ús de la llum, la qual impregna fins i tot les àrees pintades de fosc i rodejades de llum diürna que entra per les finestres i/o portes obertes, simbolitza un tipus de bellesa i veritat que penetra en la xarxa quotidiana de les relacions personals.

L’ús de pinzellades que omplen la tela  de color, llum i caliu és una de les principals característiques de la tècnica pictòrica de Vermeer.

El nostre pintor de Delft tenia una capacitat espectacular en fer que cada un dels seus quadres expliqués una historia excepcional. En la seva obra sovint veiem activitats quotidianes com les que podem veure en La lletera o La noia amb el barret vermell, on sembla que aquests personatges estiguin fantasiant. També amaga elements sorpresa en el seus quadres que fan que cada quadre agafi vida, com la carta del quadre Dona llegint una carta o el mapa a l’Art de pintar. Domina el fet de pintar/capturar un moment específic en el temps, com si hagués fet una foto en aquell precís moment. Tal mateix temps és un mestre a l’hora d’utilitzar objectes per explicar-nos una historia com el pa que te entre les mans Marta del quadre anomenat Jesucrist a casa de Marta i Maria, cosa que fa que el quadre tingui un significat simbòlic.

Johannes Vermeer no només va pintar escenes d’interior de la vida quotidiana sinó que també va pintar paisatges detallats on sovint es creaven enllaços visuals entre els interiors i els exteriors i que son un testament de les seves habilitats com a pintor. Vermeer era molt detallista en el moment de fer l’elecció del què volia representar, fent que la seva obra sigui d’una bellesa espectacular però també encisadora per aquell/a que l’observa. En la seva època, l’ús que fa de la llum per tal de donar vida als seus quadres és particularment revolucionari, i continua fascinant als actuals espectadors de la seva obra. Fent servir la tècnica de suavitzar aquelles vores que sinó estarien molt presents en una pintura com podrien ser els marcs de les finestres, cortines, el terra i/o les cantonades fa que aquesta tècnica destaqui i passi a formar part d’aquells elements essencials que s’han convertit en un dels trets característics de Vermeer, fent que pugui combinar el seu profund coneixement de l’estructura anatòmica i del materials així com la llum i el color.

L’habilitat de Vermeer per crear temes universals que es troben connectats en temps i espai és el centre de la seva singularitat i l’ha situat com un artista visionari que amb la seva obra desafia als espectadors a buscar subtilitzats i significats més profunds.

Fins fa poc, l’obra de Vermeer cridava l’atenció pel simbolisme i el misteri que s’hi evoca. Des de la dècada de 1960 el món de l’art ha “descobert” el nivell de destresa tècnica que Vermeer va aconseguir en la seva obra. El seu estil i tècnica distintius l’han fet destacar entre els seus contemporanis, posicionant-lo com un dels pintors més importants del segle XVII.

Potser Vermeer no va ser molt conegut en vida però la seva destresa tècnica i simbòlica impactant de la seva obra l’ha convertit en un dels pintors neerlandesos més estimats dels últims 400 anys.

Des de mitjans de desembre que es van imposar noves normes per contenir el coronavirus que el sector cultural està tancat. Teatres, museus, galeries, cinemes, etc. no poden obrir les seves portes mentre que, des de dissabte passat, activitats com massatgistes, perruquers, gimnasos i botigues no essencials ja poden fer horari normal.

En la mateixa situació es troba el sector de la restauració; des de mitjans de desembre que no poden tenir clients ocupant taules, només fent recollida d’àpats. Dissabte passat aquest sector, com a protesta, i amb el vist i plau dels ajuntaments, van poder obrir per un dia sense tenir problemes amb la policia.

Avui, tocava el torn de protestar al sector cultural. Desenes de museus i teatres arreu del país han obert les seves portes per ser, per un dia, un gimnàs, una perruqueria o una botiga. Però com ja comença a ser la norma en aquest país, el sector cultural és l’últim mico i així com us hem explicat que els ajuntaments van ser permissius amb la restauració, aquest no ha sigut el cas de les instal·lacions culturals. A ciutats com Amsterdam o Rotterdam, els ajuntaments han enviat a la policia per a què les esmentades instal·lacions tanquessin les seves portes; eren les 11 del matí. A altres museus fora de les grans ciutats, com el museu Kröller-Müller que es troba a Otterlo, tot i rebre avís de tancar, han continuat amb les seves activitats. Altres museus han hagut de continuar les seves activitats fora pel tancament precipitat per part de la policia.

La pregunta que es fa tothom és: Què està passant amb aquesta societat quan és més important obrir un botiga on tothom hi va com abelles a la mel, on els passadissos son estrets i has de tocar a la persona que vols passar, mentre que les instal·lacions culturals que poden treballar amb reserves, que tenen vigilants de sales i que, com és el cas de teatres i cinemes, et passes tota l’estona assegut s’han de quedar sense poder obrir les seves portes? Pensem’hi…

Abans de la II Guerra Mundial hi havia 140.000 jueus als Països Baixos, 80.000 dels quals vivien a la capital, Amsterdam. Dels 140.000 només 15.000 persones van tornar.

Ahir 19 de setembre del 2021, a l’antic barri jueu, a Wesperstraat, el Rei Willem-Alexander va inaugurar un monument al Shoah (holocaust en hebreu). Aquest monument té forma de laberint i està compost per 102.163 totxos que tenen els noms de persones jueves, sintis i romanís; aquests dos últims grups eren d’ètnia gitana. L’escrit de cada totxo està fet en acer i no només ens diu els seus noms però també la data de naixement i quina edat tenien quan van morir.

Vol ser el lloc on tota persona que es vol sentir més a prop dels que no van sobreviure, pot visitar. Son 102.163 persones que no van tenir un enterrament ni tenen un lloc de descans etern.  Aquest sentiment és veu reforçat per unes lletres hebrees fetes en acer reflectant que, des de l’aire, ens diuen “לזכר“ o el que seria en català “en record a”.

Daniel Libeskind (12/05/1946) és un arquitecte jueu d’origen polonès-americà i la persona que ha dissenyat aquest monument. També és conegut, entre d’altres, per ser l’arquitecte del Museu Jueu de Berlín (Alemanya).

El cost d’aquest monument ha estat de 15 milions d’euros i ha sigut possible gràcies a l’acció que s’ha dut a terme i que encara continua: l’adopció de pedres. Es pot adoptar un pedra amb un nom escollit a l’atzar o amb el que es pot tenir un vincle per 50€. Fins a data d’avui hi ha uns 75.000 totxos adoptats però continuen entrant peticions d’adopció per tal de poder finançar aquest monument.

L’historiador i mecenes d’art amsterdamès Jan Six (1978) ha descobert un nou quadre del pintor del segle d’Or holandès Rembrandt van Rijn que fins ara es creia fet per un alumne del famós artista.

Jan Six va comprar-lo durant la subasta que fa divuit mesos es va portar a terme a la casa de subastes de Christie’s a Londres; al moment de la compra el quadre no estava ni datat ni firmat. Feia 44 anys que no es descobria un quadre de Rembrandt i amb aquest ja van 342 pintures. Fins al moment de la subasta, la pintura havia estat en mans d’un membre de la noblesa britànica i hauria pertangut a la seva família, almenys, durant sis generacions.

La pintura va sortir a subasta per entre 15.000 i 20.000 lliures i finalment l’historiador amsterdamès l’hauria comprat per 137.000 lliures (156.000€). Jan Six va tenia la certesa que aquest quadre era de Rembrandt i va aconseguir que un inversor creiés en ell i estigués disposat a invertir-hi millions a l’hora de la compra, cosa que no va caldre.

Aquesta pintura de 94,5 cm x 73,5 cm dur el nom de “Retrat de jove senyor”, es creu que s’hauria fet cap el 1634 i que, de fet, formaria part d’un retrat doble més gran. Rembrandt hauria pintat aquest quadre a l’edat de 28 anys i no un deixeble seu com es creia a l’hora de la subasta ja que en aquest moment Rembrandt no tenia cap deixeble que pogués dur a terme un quadre d’aquesta qualitat. L’obra pot ser datada gràcies al coll de puntes que porta el personatge representat jaque és un coll que va estar de moda entre el 1633 i el 1635.

L’historiador que ha fet la descoberta, Jan Six, és descendent de l’alcalde d’Amsterdam amb el mateix nom qui també va ser pintat per Rembrandt.

Tant Ernst van de Wetering (exdirector del Rembrandt Research Project) i considerat l’expert per excel·lència en aquest pintor, està d’acord amb en Jan Six; altres 15 personalitats entre conservadors i historiadors de l’art recolzen aquesta teoria.

Aquesta obra d’art es podrà veure a partir del 16 de maig, demà, i durant un mes a l’Hermitage d’Amsterdam.

Johannes Vermeer és un pintor del qual se sap poca cosa i del qual és coneixen poques obres.

Hi ha un quadre que al 1921 va arribar al Rijksmuseum d’Amsterdam i que des de llavors ha portat de cap a històriadors varis ja que és la pintura d’unes facanes i un carrer però, fins ara, no es sabia on es podien situar. Amb un detallisme propi del pintor ens deixa veure l’activitat quotidiana d’un dia qualsevol del segle XVII.

Des de fa poc i gràcies a l’estudi intensiu d’un professor d’història de l’art de la Universitat d’Amsterdam (UvA), Frans Grijzenhout, se sap situar aquest carrer; al Vlamingstraat entre el número 40 i 42 de Delft. Que era un quadre d’algún carreró de Delft ja es suposava degut a la procedència del pintor i al poc hàbit que tenia de sortir de la ciutat però ara se sap amb precisió la localització exacte.

El què ha fet dificultós el procés de reconeixement de les cases és que, de fet, aquestes cases ja no existeixen, només el carreró de més a la dreta dels dos carrerons que hi ha entre les cases. Però aquest petit carreró, juntament amb l’amplada de les cases actuals del s.XIX que encara és la mateixa que les cases que surten al quadre (la casa de l’esquerra ha absorbit el seu carreró) ha sigut la clau per situar el quadre. La localització del carrer ha estat possible gràcies a un document que es conserva de l’Ajuntament de Delft on es porta un registre de les quotes que la gent pagava per tenir embarcadors davant les cases, acompanyat dels noms dels amos de les vivendes i de l’amplada de les cases, ja que aquesta era la base per pagar un quota o altra. Aquesta informació ha estat completada amb altres dades que ja es tenien sobre les mesures de les cases que surten al quadre, les mides dels totxos dels murs i del canal que se sabia que hi havia davant de la casa (dada que es podia saber per la distància que l’artista pren a l’hora de pintar la casa).

El que ho fa més interessant, i al mateix temps reforç la teoria, és que també s’ha sabut que és molt probable que la casa de la dreta fos la casa d’una tieta del pintor, Ariaentgen Claes van der Minne, la qual es va quedar vídua amb tres filles; i que possiblement la senyora que hi ha asseguda al llindar sigui ella i que la noia que hi ha al carreró, no sigui una criada sinó una de les filles. A més a més se sap que a partir del 1663, aquesta senyora cuidava els seus nets, els quals poden ser les dues criatures que juguen davant de la casa. Si això fos veritat, portaria a una nova datació del quadre ja que actualment es data a finals del anys 50 del segle XVII però s’hauria de datar als anys 60 del mateix segle.

Informació pràctica:
Del 20 de novembre i fins el 13 de març, al Rijksmuseum d’Amsterdam, es pot visitar una exposició sobre aquesta descoberta on s’hi troben documents d’arxiu i mapes. Després es podrà veure al Museu Prinsenhof de Delft.

Des del 10 octubre del 2015 al 31 de gener del 2016 es podran veure 120 peces de Miró i més de 80 dels artistes que formaven el moviment artístic d’avantguarda europeu més important després de la Segona Guerra Mundial conegut com a CoBrA. Aquest moviment sorgit a Paris, el formaven artistes procedents de Dinamarca, Bègica i Països Baixos o, com el mateix nom del moviment ens diu en un acrònim: Copenhagen, Brussel·les i Amsterdam.

Artistes neerlandesos com Constant Nieuwenhuijs, Corneille i Karel Appel formaven part d’aquest moviment artístic i des del 1995 existeix a Amstelveen aquest museu dedicat a aquest moviment i als seus contemporanis.

6-crèdit-1943-545x542L’exposició que es titula Miró & CoBrA. Joc experimental (Miró & CoBrA. Experimenteel spel en neerlandès), busca la relació entre l’artista català i el moviment CoBrA. De fet, se sap que dos dels iniciadors d’aquest moviment artístic es van conèixer durant una exposició de Miró a París i que a l’última exposició del moviment que es va dur a terme al 1952 a Liège (o Luik en neerlandès) l’obra de Miró estava penjada al costat de la de Karel Appel. Segons el comissari de l’exposició, Miró és considerat un leitmotiv dins aquest moviment.

En aquesta exposició es pot veure, segons el Museu, el què unia als artistes de CoBrA i a Miró: la particular manera de veure l’art i la corresponent experimentació amb materials, formes i mètodes diversos. A través de pintures, obres ceràmiques, escultures, poemes visuals i llibres d’artista se’ns expliquen 6 decades d’art al segle XX.

Feia més de 60 anys que no es feia una exposició retrospectiva de Miró als Països Baixos ja que l’última va ser a l’Stedelijk Museum d’Amsterdam al 1956.

El museu considera a Miró un dels artistes més estimats i especials del segle XX i recordeu que fins l’11 d’octubre que es poden veure escultures, també de Miró, al jardí del Rijksmuseum.

Informació d’interès:

CoBrA Museum of Modern Art
Adreça: Sandbergplein 1, 1181 ZX Amstelveen.

Com arribar-hi en transport públic:

Busos des de Centraal Station, Leidseplein i Museumplein, números: 170, 172, 174 direcció Amstelveen. Aquests busos paren a l’estació de busos d’Amstelveen la qual es troba a un minut a peu del museu.

Tram 5 des de Leidseplein o Museumplein i anar fins a l’última parada (eindhalte) “Amstelveen”. Des d’allà s’ha de caminar 10 minuts per arribar al museu.

Tram 51 des de Centraal Station, Amterdam Amstel o Amsterdam Zuid i baixar a la parada “Amstelveen Centrum”. Des d’aquí, caminar 10 minuts seguint el graffiti que hi ha al terra.

Sandbergplein 1, 1181 ZX Amstelveen, Países Bajos

L’església vella o Oude Kerk d’Amsterdam, coneguda popularment com la sala d’estar d’Amsterdam, és una de les més visitades de la capital dels Països Baixos. Ja fa molt anys que va perdre el culte però, com passa a molts edificis religiosos que cauen en desús aquí a la terra baixa, es va reconvertir en un centre cultural i artístic.
Aquest estiu fa honor al seu nou rol i a la seva posició respecte a la ciutat i combina les dues coses gràcies a l’artista japonès Taturo Atzu (anteriorment conegut com a Tatzu Nishi). Taturo Atzu és conegut per les seves instal·lacions temporals amb les que transforma edificis públics i històrics i evoca a la intimitat dels espais quotidians.

2015062217558823483000fA partir del 26 de juny i fins el 6 de setembre aquest artista munta una plataforma temporal a la teulada de l’església.
L’accés a aquesta plataforma és a través d’una bastida situada fora de l’església. Des de la teulada es tindrà una vista inolvidable de les teulades del barri antic. Una vegada s’ha arribat a la plataforma, estarem davant d’una sala d’estar a l’aire lliure i d’una zona per seure que estarà disposada al voltant del campanar de l’església.
Serà una oportunitat única de poder gaudir de les vistes des de l’església cap a l’entramat dels carrerons del casc antic i el paisatge de teulades que s’obrirà davant nostre, però sobretot, ser present en un lloc que normalment no és accessible pel públic en general: la teulada d’una església.

A part també s’organitzen diferents activitats en aquesta plataforma que estan obertes al públic en general.

Un cop hagi passat el 6 de setembre, la bastida es quedarà muntada un temps més per tal de poder dur a terme treballs de manteniment a la teulada.

Les entrades pe poder pujar a aquesta instal·lació tenen un cost de 10€ i es poden comprar amb antel·lació a la pàgina web de la Oude kerk (link aquí).

Als Jardins del Museu Nacional situat a la ciutat d’Amsterdam, a partir del dia 19 de juny i fins l’11 d’octubre, es podran admirar tota una serie d’unes 20 escultures de l’artista català Joan Miró (Barcelona, 1893 – Palma, 1983).

Aquesta exposició a l’aire lliure i amb accés gratuït és la tercera que es dur a terme en aquests jardins després de Henry Moore i Alexander Calder. Les obres han estat cedides per col·leccions particulars i diferents instal·lacions museïstiques d’abast internacional per a aquest propòsit. Les peces que es podran veure toquen diferents èpoques de l’artista, des de la seva faceta figurativa a la més abstracta i es trobaran distribuides en els 14.500m2 de jardí del Rijksmuseum.
Nederland, Amsterdam, 11-06-2015. Miro beelden in de tuin van het Rijksmuseum. Beeld: Femme.

Una de les últimes vegades que es va poder veure una exposició dedicada a Joan Miró aquí als Països Baixos va ser al 2010 quan, en aquest mateix museu, es va fer una mostra amb obres de l’artista català al costat d’obres de pintors del segle XVII neerlandès i en les qual Miró s’havia inspirat.
Divendres 19 de juny en Joan Punyet Miró, nét de l’artista i estudiós de les seves obres, fa una xerrada sobre Joan Miró.

4 acudits, explicacions sobre el sexe, la prostitució i els anticonceptius; això és el que s’ha pogut llegir en unes pàgines que s’havien quedat amagades darrere del paper d’estrassa que cobreix interiorment el diari amb la coberta vermella d’Anne Frank, el primer.

No son temes nous ja que temes com la sexualitat, la menstruació i l’anatomia, en edicions posteriors a la primera publicació, ja se’n parlava; a la primera edició no es van publicar degut a que el seu pare ho va censurar.

Son 33 línies sobre sexualitat que van ser escrites el 28 de setembre del 1942 quan ella tenia 13 anys, al cap de tres mesos d’entrar a la casa del darrere.

Sobre prostitució ens diu que “tots els homes, si son normals, van amb dones, dones que s’apropen a tu pel carrer i després marxen junts. A París tenen cases grans per això; el papa hi ha estat“. Se sap que el seu pare tenia un germà, en Herbert Frank, que vivia a París amb la seva dona des del 1932 i que de tant en tant l’anava a visitar.

Segons Frank van Vree, director de l’Institut neerlandès d’estudis de la guerra, l’Holocaust i el genocidi, “qualsevol que llegeixi aquestes noves línies no podrà amagar un somriure” ja que creu que aquestes noves pàgines ens fan veure que l’Anne, amb tots els seus dots, com una nena del més normal.

No se sap ben bé perquè les va amagar darrere del paper d’estrassa enganxat a damunt de la coberta interior però és de suposar que potser no li agradava el què havia escrit o per por que algú ho llegís.

Anne descriu com a una noia jove de catorze anys li pot venir la regla i ens explica que “és un senyal que ja és madura per tenir relacions sexuals amb un home tot i que no ho ha de fer, per suposat, fins que no s’ha casat. Si es casen si que ho poden fer. També poden decidir si volen tenir fills o no. Si volen, llavors, l’home es posa sobre la dona i l’home posa la llavor a la vagina de la dona. Això passa amb un moviment rítmic“.

Segons els experts no es pot assegurar que aquestes pàgines siguin afegides a noves edicions per temes de copyright.

Rembrandt tardà és una exposició que no ens podem perdre.

Una exposició creada pel Rijksmuseum d’Amsterdam conjuntament amb la National Gallery de Londres on es fa un repàs exhaustiu de les obres de l’última època d’aquest artista. És considerada la retrospectiva més gran feta fins ara de les obres tardanes de l’artista marcades per la perdua de la seva dona Saskia, els problemes financers amb que va haver de fer front i el trasllat a un dels barris més baixos de la ciutat, entre d’altres coses.

En aquesta exposició que començarà aquest dijous 12 de febrer i que es trobarà ubicada a la recent reoberta ala Philips, s’hi podran admirar més de 100 obres entre pintures, dibuixos i gravats procedents de 35 col·leccions (museus i privades) d’arreu del món.

A Amsterdam també hi ha la casa on va viure Rembrandt amb la seva família fins que es va arruinar, la coneguda com a Rembrandthuis. Aquesta casa museu, conjuntament amb el Rijksmuseum i durant el mateix periode que el Rijksmuseum, ha organitzat una exposició on ens mostra el Rembrandt professor. Sempre ha sigut normal que els artistes tinguessin alumnes/aprenents i per això en aquest museu ens volen ensenyar aquesta vessant de l’artista que ens ocupa amb l’exposició: Els alumnes del Rembrandt tardà: estudiant sota les ordres d’un geni.

Informació pràctica sobre l’exposició al Rijksmuseum:

Dates: del 12 de febrer al 17 de maig.
Lloc: Rijksmuseum; ala Philips.
Preu: 25€ (entrada general al museu + entrada a l’exposició).
Els menors de 18 anys tenen l’entrada gratuïta però també han de tenir entrada gratuïta impresa.
Els que tinguin la Museumkaart només han de pagar el suplement per l’exposició de Rembrandt.
Millor fer la reserva per avançat a internet.

En voleu un tastet? Doncs mireu aquest “video-presentació de l’exposició“.